Les esperances de tenir una residència de gent gran i un centre de dia públics al Canòdrom s'estan esvaint de manera definitiva. El projecte de residència per a discapacitats d'en Francesc Torrabadella també morirà amb la proposta final que es va presentar ahir a la tarda a la comissió de seguiment. Dels set equipaments que les entitats del barri demanaven, només hi haurà espai per a tres. La resta de la superfície (3000m2 dels 8000m2 que fins ara eren qualificats de sol per construir-los) se sumarà als 8000m2 actuals de zona verda. Quedaran tancades així les reivindicacions futures del barri i la possibilitat de construir nous equipaments si les necessitats dels veïns canvien o n'apareixen de noves.
L'àrea d'urbanisme de l'Ajuntament ha deixat dormir el tema en un calaix durant tres anys i quan arriben els darrers mesos de legislatura presenten un pla de totes totes inacceptable. Ara, amb totes les presses del món ens diuen que ho poden tancar a finals d'any i que l'aprovació definitiva arribarà cap a la primavera. Les entitats, esgotades per tants anys de paràlisi i per una desmobilització creixent, van mostrar la seva acceptació "Per tancar d'una vegada el tema" i perquè se'ls van oferir algunes possibilitats que l'Ajuntament sap de totes totes que són irrealitzables però que el cansament i el desconeixement van fer que "colessin".
Doncs bé, apart de la manera d'actuar de l'Ajuntament a l'hora de presentar un pla inacceptable en el que s'ha polit gairebé la meitat del sol d'equipaments present i futur de Congrés-Indians, van deixar que les entitats creguessin que es podrien arribar a construir en altres punts del barri, mitjançant permutes urbanístiques. Els van amagar que al nostre barri no hi ha ni un sol metre quadrat més que estigui qualificat com equipament. Això és una tàctica típica de tril·lers o d'il·lusionistes.
El resultat no és bo, és molt decebedor. La sensació que ens deixen és que Urbanisme ha convertit aquesta carrera en una marató esperant que les entitats es quedessin a mig camí. Amenaçant amb que cal aprovar-ho abans no hi hagi un canvi de govern en les municipals de maig de 2015. El missatge era clar, accepteu qualsevol cosa si no voleu que es torni a aturar. Amb unes entitats esgotades per 8 anys de treball, després de decidir els usos l'any 2010, després de veure que el 2012, 2013 i 9 mesos del 2014 passaven sense cap notícia, ara quan arribem al final el Districte obté la seva rendició.
Doncs bé, no estem d'acord, no volem que retallin el Canòdrom, volem disponibilitat de terrenys per poder fer la residència i que la gent gran que la necessita no hagi de marxar del barri. I més encara, si apareixen noves necessitats perquè la població o els temps canvien, cal que disposem d'espais. No demanem que es facin ara, som realistes i entenem que hi ha equipaments que no es poden construir de moment. El que volem és que no es retallin les possibilitats FUTURES, que són precisament les que volen eliminar.
Creiem també que la impaciència i el cansament no ens poden fer abaixar els braços en l'últim moment, que cal mantenir-se ferms contra allò que clarament perjudica el barri i que si l'Ajuntament vol aprovar-ho ara, pot fer un bon pla i tirar-lo endavant amb el nostre recolzament. En cas contrari, tot i sabent que probablement ens quedarem sols, seguirem reivindicant el mateix tracte per a Congrés-Indians que es té amb altres barris, seguirem defensant la necessitat d'equipaments al barri i seguirem lluitant perquè la gent tingui els serveis que necessita. No ens cansarem.
Dilluns tenim consell de barri extraordinari per parlar del Canòdrom, a les 19h. Espero que els veïns i veïnes vingueu per interessar-vos pel tema i opinar. És ara o mai.
Entrades
3 comentaris:
no queda cap entiitat al barri que pugui movilitzar?
no hi ha cap reacció veïnal?
i els veins i veines del voltant?
mala cosa...hi han coses que es perden per sempre.
Cal aprofitar que les eleccions són a tocar, les mobilitazacions són ara més poderoses. Cal reclamar que el poble parli, és democràcia.
El nostre barri no ha estat mai gaire reivindicatiu. Ara arriba l'hora de la veritat, i el sentiment és de resignació.
Amb un govern d'extrema debilitat, fent una mica de força haurien pogut aconseguir una millora del pla, però em temo que no hi ha ganes o la debilitat és encara més gran per la banda de les entitats.
Personalment sento una profunda decepció.
Certament, és ben decebedor. Però, com diu el refrany castellà, quien algo quiere, algo le cuesta o bé, com diuen els meus amics de la SGAE, tot gratis no pot ser. Si volem canòdroms, si volem equipaments, si volem dignificar el barri i no ser el parent pobre d'un districte que ja és el parent pobre de la ciutat, hem de sortir al carrer. Però, és clar, quan es fan convocatòries per sortir al carrer, el seguiment és d'unes desenes de persones (inclús parlar de centenars és normalment exagerat).
Així les coses, és normal que ens les fotin totes en la mateixa galta. I és ben dur de dir, però és així: el barri s'ho mereix, el barri no té més que allò que ha volgut amb la seva indiferència i amb el seu menfoutisme.
Sigui dit amb tots els respectes (i agraïment) a la molt poca gent que sí s'ha mogut, que sí ha lluitat, que sí ha treballat en interès de tots.
Publica un comentari a l'entrada